dijous, 23 d’abril del 2015

Sant Jordi 2015


Plouen roses.

Els camins s’auguraven ben planers:
el drac vençut, sant Jordi triomfant,
les princeses enamorades,
els cavallers retuts;
però la terra no és plana i plou sobre mullat.

Ens queda la parla i la terra,
l’escalf dels nostres
—cors arraulits a la vora del foc, indòmits—,
l’irreductible, ferreny, esperit dels ancestres
que no moren mai perquè perviuen en nosaltres,
llums i ombres en el camí del drac.

Plouen roses.

Xavier Borràs

23 d’abril de 2015
Diada de Sant Jordi
Rosa

dimecres, 1 d’abril del 2015

Trenta anys, uns versos

Enric Borràs Cubells (a dalt, al mig), al cim del Puigsacalm [1963].

Sents l’olor de la terra després de ploure?

La humitat és la humanitat mateixa:
terra, pedra, arbre, aigua, ocell, l’univers sencer, cendres. 


Sents el batec dels nostres cors,
l’incansable alè que ens sustenta,
la quotidiana voluntat de viure,
la joia, la tristesa, l’albada, la nit?

Torno a la infantesa,
aquesta pàtria sense caires,
matriu primera,
on l’amor sempre és divisa.

Torno a aquells paisatges,
als senderols de l’antigor
—ésser sense fites, consciència, nu—,
adelerat per dir-te
si sents, encara, el nostre fugisser reclam,
ara i aquí, en aquesta terra,
pedra, arbre, aigua, ocell, l’univers sencer, cendres. 


dijous, 31 d’octubre del 2013

Lara i l’imperi de les pistoles

José Manuel Lara Bosch, fill de l’empresari franquista José Manuel Lara Hernández, ha reiterat recentment unes declaracions que ja va deixar anar l’any passat, com qui no vol la cosa: que si Catalunya esdevingués independent s’enduria l’imperi Planeta a les Espanyes, tot mostrant que el tarannà feixistoide, en aquest cas, és hereditari.

L’imperi Planeta va néixer el 1949, de la mà de Lara pare, aquell capità de la legió espanyola que va entrar a Barcelona el gener de 1939 com a ocupant de la nostra terra i que al cap dels anys va esdevenir un gran demòcrata d’aquells de tota la vida –com Porcioles, Samaranch o Sentís, per citar dos «nostrats».

Lara va entrar amb els legionarios i la cabra el 26 de gener de 1939 a Barcelona.
Al ram de les arts gràfiques tothom recorda com va bastir aquest imperi, en connivència amb el règim franquista, en la Barcelona grisa i reprimida dels anys cinquanta. Bàsicament, Lara recorria les impremtes de la ciutat i a punta de pistola (sempre la portava al damunt) requisava el paper que havia de menester per publicar els seus propis llibres. Mon pare, l’editor Enric Borràs Cubells (Gandesa, 1920 – Barcelona, 1985), que havia lluitat contra el feixisme i per la llibertat de Catalunya (al front, a la presó, a l’exili i a l’interior), i que havia treballat amb Jaume Vicens Vives o Joan Grijalbo, ho sabia prou bé –i per això en tinc memòria.

Ni durant l’època de Lara pare ni, actualment, amb Lara fill, gairebé ningú mai no ha obert boca sobre aquest fosc passat. Tot al contrari, la majoria d’això que en diuen «intel·lectuals» i «polítics» –raça d’escurçons!– han perdut el cul invariablement i els n’han fet la gara-gara fins a extrems quasi vomitius, com si el fet que un imperi econòmic s’hagi bastit tan miserablement no tingui cap importància. La qüestió és fer bullir l’olla, pel que sembla, i no remoure les aigües tèrboles del passat, no fos cas que més d’un en sortís esquitxat.

Si Catalunya s’ha d’alliberar, també ho ha de fer de tota aquesta gentussa, de llur desmemòria i d’aquests mesells capteniments, tan perniciosos per a la nostra salut espiritual. Perquè el problema no són tant els Lara de torn (com tampoc no ho eren els «nostrats» Porcioles, Samaranch o Sentís), sinó tots els qui, per activa o per passiva, els han donat patent de cors.

[Publicat a Media.cat el 31/10/2013.]